El Grau de Castelló va nàixer com a
entitat urbana a mitjans del segle XIX. Fins aleshores, allí a on havia de
nàixer el nucli urbà del Grau regnava salvatge la naturalesa.
Amb un poc d’imaginació podem recrear aquell indret.
Es tracta d’un escaló arenós, o graó (d’ací ve el nom de Grau) que destaca
entre la marjal i la mar. La marjal, profusament humanitzada, està salpicada
d’alqueries dels castelloneros, i tota il·lustrada amb sèquies que, segons
pareix, són herència dels moros. Més enllà de la marjal, ja vora la mar, n’hi
ha un consistent graó de gairebé un
quilòmetre d’amplària que cal travessar per arribar a la mar. En aquest graó no
hi habita ningú, els únics signes d’actuacions humanes són algunes elementals
barraquetes que n’hi ha en la platja, enfront de la mar, totes amb sostre de
senill, que han construït els mateixos pescadors per a guardar-hi els estris de
pescar.
El graó està ple de vegetació. No és, però, una
vegetació que tinga res a veure amb el pinar que està al costat. No hi trobem
formacions vegetals arborescents, més bé tot el contrari, allí el paisatge està
dominat per jonqueres i mates d’escassa alçada i atapeïda consistència. És un
lloc humid, que fora dels secs mesos estiuencs, apareix ple de tolls per
l’efecte de les pluges. Pixavins, parots i mosquits revolotegen amb plena llibertat pel graó
sense que ningú els moleste. Els graueros, més endavant, quan començarà la urbanització
del Grau coneixeran a aquestes zones, encara no edificades i residu del passat,
amb el nom de el quadro.
Els
pescadors castelloneros
El graó és un lloc de pas. Un lloc trepitjat només
pels pescadors de Castelló que, per tal d’anar a la mar, han de creuar-lo. Però
no hi es queden. D’una altra banda, val a dir que, allò d’anar a la mar per a
prendre el bany, seria aleshores una rara extravagància que no deixaria de
ser-ho fins a la segona meitat del segle XIX. Això vol dir que hem de pensar
que la gent de Castelló no anava mai a la mar si no era per necessitat. I que
aquesta necessitat només la tenien els pescadors i els comerciants, que havien
d’anar fins la platja a replegar, o carregar, segons el cas, les mercaderies
que portaven els vaixells. La resta de castelloneros estaven molt millor a
Castelló.
De vegades es
veuen alguns mariners al costat de les seues barraquetes que, com ha quedat
dit, ells mateixos s’han fet amb fusta de pins que han tallat del veí pinar
(prèviament s’havia de demanar permís per a això), els quals estan enllestint
les xàrcies, o estan disposant els peixos en els cabassos per a emportar-se’ls
a Castelló a vendre'ls; uns altres estan polint les panxes de les barquetes que
utilitzen per a pescar i que deixen a la vora de la platja; una forta pudor a
brea ens diu que uns pescadors estan embreant la seua barqueta; contrastant amb
l’aspra pestilència de la brea, un suau flaire de fusta fresca ve a entebeir
l’aire, són uns calafats que estan donant-li forma a uns cabirons que un dia
arribaran a ser una barqueta.
El futur Grau el creuen de quan en quan carros amb
mercaderies, i gairebé tots els dies, els carros dels mariners arrossegats per
aques; i també dones a peu que, amb un cabàs graciosament cenyit al maluc ple
de peixos encara mig vius, van camí de Castelló. No s’estranye ningú d’això
últim, doncs en aquell temps no era cap cosa fora del normal anar a peu de
Castelló al Gau. De totes maneres tampoc suposava -fora del descans de no caminar- cap avanç de
temps anar en carro, doncs els carros no arribaven mai a sobrepassar la
velocitat del pas.
El primitiu far a començaments del segle XX
Els
camins per anar a la mar
L’interès de la gent de Castelló per anar a la mar,
més que res per a pescar, ve de lluny. Ja en l’any 1260, molt poquet després de
la fundació de la vila de Castelló, està documentat que el rei Jaume I dóna
permís el 16 de març de l’esmentat any a Berenguer, prior de l’església de Sant
Vicent de València, que per aquell temps tenia el senyoriu de la vila de
Castelló, per a construir un camí entre les marjals, que menara fins a la mar.
Es tracta del Camí Vell del Mar. Aquest
camí arrencava des de l’actual carrer Asensi, passava per la plaça Fadrell i
carrer Mestre Ripollés, s’endinsava en la marjaleria i anava a parar al graó,
ja ben prop de la mar. Aquest és el camí que gairebé durant sis-cents anys fou
l’única via que unia el Grau amb Castelló.
Un autobús de Soler
Molt després, ja en l’any 1847, essent governador
civil de Castelló Ramon de Campoamor, s’inicia la construcció d’una nova via al
mar: és l’actual avinguda Hermanos Bou;
en la ment del polític no n’hi ha la idea de què això siga una carretera, sinó
un passeig que unisca el casc urbà amb el Grau. Amb aquesta premissa es
construeix un ample camí amb calçada central i dos espaioses andanes laterals.
Tot el camí estava flanquejat per frondosos arbres que convidaven a un passeig
tranquil i relaxat. Per a fer-lo més acollidor, a cosa d’un quilòmetre de
Castelló es construeix un oval amb seients de pedra i tot ornat de vegetació al
seu voltant, que és conegut amb el nom de “mitja taronja” (que encara avui es conserva).
Els castellonencs freqüentaven aquell indret que prompte es va convertir en un
lloc de moda per a fer una passejada, i també per a quedar-se -d’eixa època
daten moltes de les alqueries que jalonen el passeig-. Quan poc després (en
l’any 1888) va arribar a Castelló la “Panderola”, aprofitarà una de les amples
andanes per a instal·lar la via. Amb la “Panderola” el passeig adquireix un
caràcter més aviat de carretera que no pas de passeig. Si a això li afegim que
en l’any 1891 comença la construcció del port amb el consegüent augment de
mercaderies que això suposa, ben prompte el passeig adquireix una nova
naturalesa de via de transport tot perdent aquell tarannà primigeni de mer
passeig. Ja en l’any 1913 i atenent a les esmentades necessitats del naixent
port, el primitiu passeig que en un principi no aplegava al port (moria uns
centenars de metres abans) s’allarga fins al mateix moll per tal de facilitar
el transport de mercaderies.
L’avinguda del mar, que a la llarga esdevindria la
més important de les vies de comunicació entre el Grau i Castelló, no estaria
llesta fins a començaments dels anys seixanta del passat segle.
Històries
de pirates
Val a dir que antigament la costa era un lloc força
perillós per a viure; el perill no venia precisament dels temporals, sinó de la
pirateria, vertadera causa aquesta de què els pescadors castelloneros no
decidiren deixar el nucli urbà de Castelló on vivien pràcticament tots en
l’actual carrer Peixcadors (el nom del carrer no necessita explicació) fins que
el problema de la pirateria quedara resolt definitivament. L’última incursió de la pirateria, segons
refereix Juan A. Balbas en la seua obra “Casos y cosas de Castellón” publicada
l’any 1884, va tindre lloc el dia 1 d’abril de 1800. Aquell dia va aparèixer
pels voltants de la platja de Castelló una embarcació que va fondejar a pocs
metres de la platja. Mentre els mariners estaven acabant les seues tasques,
aquell vaixell, que resultà ser un vaixell de pirates anglesos, va tirar a
l’aigua dues llanxes, que davant del paor dels pescadors, arribaren a la vora
de la platja totes plenes de pirates armats fins a les dents. Es va
desencadenar una lluita on, fins i tot, es van sentir trets. A la fi els
pirates van fer fugir als mariners castelloneros. En tant els pirates prenien
tot allò que trobaren allí en la platja, -només un carregament de blat que feia
poc s’havia desembarcat en la platja-, els pescadors varen donar la veu
d’alarma, i el canó de la torre del Grau va començar a disparar contra els
pirates, mentre que dues llanxes canoneres es feren a la mar en busca dels
pirates. Els anglesos van contestar al foc amb foc, i en veure’s perduts, van
encendre totes les barraques dels pescadors que van trobar i van apretar a
córrer fins les seues llanxes que tenien varades a la platja. Al poc de temps,
els pirates ja en el seu vaixell, prengueren proa cap a fora, però la cosa no
va acabar així, dos pirates, per descuit, no van ser prou llestos i es van
quedar en terra, tot i agafar una barqueta d’uns pescadors que n’hi havia a la
platja, no pugueren aplegar al vaixell dels seus sequaços que els va deixar a
la seua sort. En veure’s perduts, els facinerosos van mamprendre rumb cap a
Benicàssim. Allí arribaren sense cap problema, deixaren la barqueta a la platja
i s’endinsaren en les muntanyes del Desert, però van ser descoberts i els van
prendre en el barranc de Miravet. Els dos bandits van declarar que pertanyien a
un vaixell anglès que havia eixit de Gibraltar per a entregar-se al pillatge, i
que ells eren l’u italià i l’altre de Sevilla. La sort que corregueren tots dos
la podem suposar, però el document no hi fa referència. La veritat és que açò
va ser un punt i final. Ja mai més es té constància de què hi hagués cap atac
de la pirateria a les costes de Castelló. Una vegada resolt el problema dels
pirates, i deixant passar un temps prudencial, la qual cosa arriba pocs anys
després d’acabada la “guerra del francès”, entre unes coses i altres allà al
1820, alguns pescadors de Castelló decidiren quedar-se, al graó. Eixos podem considerar
que són els primers grauers.
Els
primers grauers i l’ofici de la pesca
Aquests
primers grauers, aquells que podem
considerar com a primigenis residents del Grau, com queda dit, van aplegar-hi
des de Castelló. Es tractava de pescadors que, com havien fet els seus
avantpassats, es dedicaven a aquest ofici de la pesca des de temps immemorial.
L’ofici de la mar, com gairebé tots
els d’abans, tenien una arrelada tradició que es transmetia de pares a fills.
El fill d’un mariner forçosament havia de ser un mariner. Ara, evidentment no
és així ni de bon tros. Però en aquells temps, que es perllonguen fins a la
meitat del segle vint, l’ofici (fora d’excepcions com l’ocupació eclesiàstica i
poquetes més) es perpetuava en cada família, doncs, el pare ensenyava el
treball als fills i aquests, des de ben xicotes, s’incorporaven al món del
treball.
Port pesquer del Grau de Castelló als anys seixanta del passat segle
El treball de la pesca acompleix
totalment aquestes característiques que, com s’ha dit abans, aplega intacta
fins a la meitat del segle XX, a partir d’ací, progressivament, aquesta
tradició s’anà perdent fins a desaparèixer. Avui, s’ha de dir ben prompte, al
Grau de Castelló cada vegada n’hi ha menys mariners fills del Grau. De la meua
edat (naixcuts a les darreries dels cinquanta i principis del seixanta) es poden
comptar amb els dits de la mà. I de més joves, ja es diria que és pura
anècdota. En les generacions anteriors més immediates a la meua, posem per cas
a mon pare (que va nàixer als anys vint del segle passat), ni es plantejava a
què havia de dedicar-se un xiquet fill de mariners.
Podríem aventurar-nos a dir que la
generació naixcuda als anys seixanta suposa un punt d’inflexió en aquest procés
de trencament dels ancestrals costums del treball en el Grau de Castelló. A
partir d’ací serà significatiu el descens de grauers que es dedicaran a l’ofici
de la mar. Tan de bo que gent de fora haja vingut a remeiar l’ostensible manca
de personal mariner de joves grauers. Perquè al moll pesquer, avui a
començaments del segle XXI, rarament es veu cap mariner del Grau de menys de
trenta anys. Els mariners grauers tots tenen un mínim de quaranta o cinquanta
anys, i a més a més, solen ser amos de barca, o tripulants qualificats, és a
dir, patrons o motoristes, els fills dels quals, ja ara en edat d’incorporar-se
al treball, han dreçat els seus camins lluny del món de la mar.