Naturalesa del Grau de Castelló

El Grau de Castelló va nàixer com a entitat urbana a mitjans del segle XIX. Fins aleshores, allí a on havia de nàixer el nucli urbà del Grau regnava salvatge la naturalesa.

Amb un poc d’imaginació podem recrear aquell indret. Es tracta d’un escaló arenós, o graó (d’ací ve el nom de Grau) que destaca entre la marjal i la mar. La marjal, profusament humanitzada, està salpicada d’alqueries dels castelloneros, i tota il·lustrada amb sèquies que, segons pareix, són herència dels moros. Més enllà de la marjal, ja vora la mar, n’hi ha un consistent graó  de gairebé un quilòmetre d’amplària que cal travessar per arribar a la mar. En aquest graó no hi habita ningú, els únics signes d’actuacions humanes són algunes elementals barraquetes que n’hi ha en la platja, enfront de la mar, totes amb sostre de senill, que han construït els mateixos pescadors per a guardar-hi els estris de pescar.

El graó està ple de vegetació. No és, però, una vegetació que tinga res a veure amb el pinar que està al costat. No hi trobem formacions vegetals arborescents, més bé tot el contrari, allí el paisatge està dominat per jonqueres i mates d’escassa alçada i atapeïda consistència. És un lloc humid, que fora dels secs mesos estiuencs, apareix ple de tolls per l’efecte de les pluges. Pixavins, parots i mosquits  revolotegen amb plena llibertat pel graó sense que ningú els moleste. Els graueros, més endavant, quan començarà la urbanització del Grau coneixeran a aquestes zones, encara no edificades i residu del passat, amb el nom de el quadro.

Els pescadors castelloneros

El graó és un lloc de pas. Un lloc trepitjat només pels pescadors de Castelló que, per tal d’anar a la mar, han de creuar-lo. Però no hi es queden. D’una altra banda, val a dir que, allò d’anar a la mar per a prendre el bany, seria aleshores una rara extravagància que no deixaria de ser-ho fins a la segona meitat del segle XIX. Això vol dir que hem de pensar que la gent de Castelló no anava mai a la mar si no era per necessitat. I que aquesta necessitat només la tenien els pescadors i els comerciants, que havien d’anar fins la platja a replegar, o carregar, segons el cas, les mercaderies que portaven els vaixells. La resta de castelloneros estaven molt millor a Castelló.

 De vegades es veuen alguns mariners al costat de les seues barraquetes que, com ha quedat dit, ells mateixos s’han fet amb fusta de pins que han tallat del veí pinar (prèviament s’havia de demanar permís per a això), els quals estan enllestint les xàrcies, o estan disposant els peixos en els cabassos per a emportar-se’ls a Castelló a vendre'ls; uns altres estan polint les panxes de les barquetes que utilitzen per a pescar i que deixen a la vora de la platja; una forta pudor a brea ens diu que uns pescadors estan embreant la seua barqueta; contrastant amb l’aspra pestilència de la brea, un suau flaire de fusta fresca ve a entebeir l’aire, són uns calafats que estan donant-li forma a uns cabirons que un dia arribaran a ser una barqueta.

El futur Grau el creuen de quan en quan carros amb mercaderies, i gairebé tots els dies, els carros dels mariners arrossegats per aques; i també dones a peu que, amb un cabàs graciosament cenyit al maluc ple de peixos encara mig vius, van camí de Castelló. No s’estranye ningú d’això últim, doncs en aquell temps no era cap cosa fora del normal anar a peu de Castelló al Gau. De totes maneres tampoc suposava  -fora del descans de no caminar- cap avanç de temps anar en carro, doncs els carros no arribaven mai a sobrepassar la velocitat del pas.

El primitiu far a començaments del segle XX

Els camins per anar a la mar

L’interès de la gent de Castelló per anar a la mar, més que res per a pescar, ve de lluny. Ja en l’any 1260, molt poquet després de la fundació de la vila de Castelló, està documentat que el rei Jaume I dóna permís el 16 de març de l’esmentat any a Berenguer, prior de l’església de Sant Vicent de València, que per aquell temps tenia el senyoriu de la vila de Castelló, per a construir un camí entre les marjals, que menara fins a la mar. Es tracta del Camí Vell del Mar. Aquest camí arrencava des de l’actual carrer Asensi, passava per la plaça Fadrell i carrer Mestre Ripollés, s’endinsava en la marjaleria i anava a parar al graó, ja ben prop de la mar. Aquest és el camí que gairebé durant sis-cents anys fou l’única via que unia el Grau amb Castelló.

Un autobús de Soler

Molt després, ja en l’any 1847, essent governador civil de Castelló Ramon de Campoamor, s’inicia la construcció d’una nova via al mar: és l’actual avinguda Hermanos Bou; en la ment del polític no n’hi ha la idea de què això siga una carretera, sinó un passeig que unisca el casc urbà amb el Grau. Amb aquesta premissa es construeix un ample camí amb calçada central i dos espaioses andanes laterals. Tot el camí estava flanquejat per frondosos arbres que convidaven a un passeig tranquil i relaxat. Per a fer-lo més acollidor, a cosa d’un quilòmetre de Castelló es construeix un oval amb seients de pedra i tot ornat de vegetació al seu voltant, que és conegut amb el nom de “mitja taronja” (que encara avui es conserva). Els castellonencs freqüentaven aquell indret que prompte es va convertir en un lloc de moda per a fer una passejada, i també per a quedar-se -d’eixa època daten moltes de les alqueries que jalonen el passeig-. Quan poc després (en l’any 1888) va arribar a Castelló la “Panderola”, aprofitarà una de les amples andanes per a instal·lar la via. Amb la “Panderola” el passeig adquireix un caràcter més aviat de carretera que no pas de passeig. Si a això li afegim que en l’any 1891 comença la construcció del port amb el consegüent augment de mercaderies que això suposa, ben prompte el passeig adquireix una nova naturalesa de via de transport tot perdent aquell tarannà primigeni de mer passeig. Ja en l’any 1913 i atenent a les esmentades necessitats del naixent port, el primitiu passeig que en un principi no aplegava al port (moria uns centenars de metres abans) s’allarga fins al mateix moll per tal de facilitar el transport de mercaderies.

L’avinguda del mar, que a la llarga esdevindria la més important de les vies de comunicació entre el Grau i Castelló, no estaria llesta fins a començaments dels anys seixanta del passat segle.

Històries de pirates

Val a dir que antigament la costa era un lloc força perillós per a viure; el perill no venia precisament dels temporals, sinó de la pirateria, vertadera causa aquesta de què els pescadors castelloneros no decidiren deixar el nucli urbà de Castelló on vivien pràcticament tots en l’actual carrer Peixcadors (el nom del carrer no necessita explicació) fins que el problema de la pirateria quedara resolt definitivament.  L’última incursió de la pirateria, segons refereix Juan A. Balbas en la seua obra “Casos y cosas de Castellón” publicada l’any 1884, va tindre lloc el dia 1 d’abril de 1800. Aquell dia va aparèixer pels voltants de la platja de Castelló una embarcació que va fondejar a pocs metres de la platja. Mentre els mariners estaven acabant les seues tasques, aquell vaixell, que resultà ser un vaixell de pirates anglesos, va tirar a l’aigua dues llanxes, que davant del paor dels pescadors, arribaren a la vora de la platja totes plenes de pirates armats fins a les dents. Es va desencadenar una lluita on, fins i tot, es van sentir trets. A la fi els pirates van fer fugir als mariners castelloneros. En tant els pirates prenien tot allò que trobaren allí en la platja, -només un carregament de blat que feia poc s’havia desembarcat en la platja-, els pescadors varen donar la veu d’alarma, i el canó de la torre del Grau va començar a disparar contra els pirates, mentre que dues llanxes canoneres es feren a la mar en busca dels pirates. Els anglesos van contestar al foc amb foc, i en veure’s perduts, van encendre totes les barraques dels pescadors que van trobar i van apretar a córrer fins les seues llanxes que tenien varades a la platja. Al poc de temps, els pirates ja en el seu vaixell, prengueren proa cap a fora, però la cosa no va acabar així, dos pirates, per descuit, no van ser prou llestos i es van quedar en terra, tot i agafar una barqueta d’uns pescadors que n’hi havia a la platja, no pugueren aplegar al vaixell dels seus sequaços que els va deixar a la seua sort. En veure’s perduts, els facinerosos van mamprendre rumb cap a Benicàssim. Allí arribaren sense cap problema, deixaren la barqueta a la platja i s’endinsaren en les muntanyes del Desert, però van ser descoberts i els van prendre en el barranc de Miravet. Els dos bandits van declarar que pertanyien a un vaixell anglès que havia eixit de Gibraltar per a entregar-se al pillatge, i que ells eren l’u italià i l’altre de Sevilla. La sort que corregueren tots dos la podem suposar, però el document no hi fa referència. La veritat és que açò va ser un punt i final. Ja mai més es té constància de què hi hagués cap atac de la pirateria a les costes de Castelló. Una vegada resolt el problema dels pirates, i deixant passar un temps prudencial, la qual cosa arriba pocs anys després d’acabada la “guerra del francès”, entre unes coses i altres allà al 1820, alguns pescadors de Castelló decidiren quedar-se, al graó. Eixos podem considerar que són els primers grauers.

Els primers grauers i l’ofici de la pesca

 Aquests primers grauers, aquells que podem considerar com a primigenis residents del Grau, com queda dit, van aplegar-hi des de Castelló. Es tractava de pescadors que, com havien fet els seus avantpassats, es dedicaven a aquest ofici de la pesca des de temps immemorial.

L’ofici de la mar, com gairebé tots els d’abans, tenien una arrelada tradició que es transmetia de pares a fills. El fill d’un mariner forçosament havia de ser un mariner. Ara, evidentment no és així ni de bon tros. Però en aquells temps, que es perllonguen fins a la meitat del segle vint, l’ofici (fora d’excepcions com l’ocupació eclesiàstica i poquetes més) es perpetuava en cada família, doncs, el pare ensenyava el treball als fills i aquests, des de ben xicotes, s’incorporaven al món del treball.

Port pesquer del Grau de Castelló als anys seixanta del passat segle

El treball de la pesca acompleix totalment aquestes característiques que, com s’ha dit abans, aplega intacta fins a la meitat del segle XX, a partir d’ací, progressivament, aquesta tradició s’anà perdent fins a desaparèixer. Avui, s’ha de dir ben prompte, al Grau de Castelló cada vegada n’hi ha menys mariners fills del Grau. De la meua edat (naixcuts a les darreries dels cinquanta i principis del seixanta) es poden comptar amb els dits de la mà. I de més joves, ja es diria que és pura anècdota. En les generacions anteriors més immediates a la meua, posem per cas a mon pare (que va nàixer als anys vint del segle passat), ni es plantejava a què havia de dedicar-se un xiquet fill de mariners.

Podríem aventurar-nos a dir que la generació naixcuda als anys seixanta suposa un punt d’inflexió en aquest procés de trencament dels ancestrals costums del treball en el Grau de Castelló. A partir d’ací serà significatiu el descens de grauers que es dedicaran a l’ofici de la mar. Tan de bo que gent de fora haja vingut a remeiar l’ostensible manca de personal mariner de joves grauers. Perquè al moll pesquer, avui a començaments del segle XXI, rarament es veu cap mariner del Grau de menys de trenta anys. Els mariners grauers tots tenen un mínim de quaranta o cinquanta anys, i a més a més, solen ser amos de barca, o tripulants qualificats, és a dir, patrons o motoristes, els fills dels quals, ja ara en edat d’incorporar-se al treball, han dreçat els seus camins lluny del món de la mar.