Mon pare, tret dels dissabtes i diumenges,
es passava tot el matí i part de la vesprada a la mar. La jornada començava a
les sis de la matinada quan eixien del port i finalitzava vora les sis de la
tarda. A aquestes hores aplegava a casa.
Quan entrava a casa, deixava el saquet de
la morralla a la pica i es rentava. A mi m’agradava l’oloreta a peix fresc que
feia la cuina. I m’agradava mirar els peixos. Jo coneixia el nom de gairebé
tots els peixos que mon pare duia normalment. Però de vegades n’hi havia alguns
que eren estranys per a mi. Sort que mon pare els coneixia tots i m’ho
ensenyava. Però un dia, en preguntar-li el nom d’un rar cranc xicotet que per
casualitat havia anat a parar al saquet de la morralla, em digué que no en
sabia el nom de aquella mena de cranquet. I aleshores, tot agafant un posar
seriós, i amb un mig somriure que denotava una clara complaença, m’assegurà que
ell no en coneixia ni de bon tros tots els peixos de la mar. I a continuació,
per il·lustrar allò que havia dit, es posà a contar-me la següent història:
Un dia de molt bon temps, allà a
començament dels anys seixanta, la
Dolores anava corrent bou pel planasso. La calma dominava les blaves i clares aigües del Grau. La
barqueta amb prou feina cabotejava sobre la mar. Serien les deu del matí. El
sol, lliure de núvols, enlluernava els ulls i donava llum i color a totes les
coses de la mar. Mon pare, tot esperant que mon tio Antonio “El Cabut” ordenés
que s’iniciaren les tasques de xorrar, s’havia recolzat a proa i mirava la mar.
Allà lluny s’apreciava la presència d’un grupet de dofins que saltaven amb
soltesa i despreocupació. Un poc més enllà s’endevinaven un grapat de
volanderes gavines que potser estigueren a l’aguait de veure si xorràvem ben
prompte. El vent i les ones callaven. El motor de la barca, del qual mon pare n’era
el responsable, amb el seu rítmic i avorrit “taf-taf,taf-taf,taf,taf”, era
l’únic soroll que es podia sentir a coberta. I mon pare, com hipnotitzat per la
tranquil·litat del moment, mirava l’exigu “gallo” sense gairebé escuma que feia
la quilla. Com que la roda de proa era molt curta, si fa no fa de poc més de
tres metres d’alçada, la mar es veia nítida i propera. Tant, que es podien
veure claríssimament les bombolles d’aigua en què es convertia la mar en
acariciar la quilla de la
Dolores.
I en eixes, mon pare que veu uns metres més
endavant de la Dolores
un estrany animaló d’una grandària semblant a un dit d’una persona. Pareixia
una mosca gran. Amb les seues potes y les seues ales. Nadava damunt de la
superfície de la mar amb dificultat. Tant és així, que la lenta marxa de la Dolores li anava guanyant
camí. Cada vegada la quilla de la barca era més a prop d’aquell enigmàtic ésser
marí que mon pare mai havia vist abans. I mon pare no podia deixar de mirar
aquell singular habitant de les mars castellonenques que, a la desesperada,
brandava les seues potes i les seues ales a tota marxa per escapolir-se’n del
monstruós animal que per a ell era la Dolores. Però la Dolores era més ràpida que
ell. I a poc a poc l’anava copsant. Va haver un moment que ja només era a mig
metre escàs de la roda de la
Dolores. Mon pare, tot abocat sobre la proa de la barca, posà
tota la seua cura en veure com acabava tot allò. I acabà de la següent i
sorprenent manera: Quan l’animaló era a poc menys d’un pam de distància de la
quilla, pel seu darrere va començar a expel·lir una sèrie d’emulsions fins a un
número de quatre o cinc, que de seguida prengueren forma i que resultaren ser animals
exactament iguals en figura i grandària que l’animaló que ho havia expulsat pel
seu darrere. La barca entropessà amb alguns d’aquells rars espècimens. La resta
es van anar perdent de vista per la popa i es van salvar de la mort segura que
suposava ser atrapat per la lluenta fusta de la roda de la Dolores.
Mon pare es quedà pensant. No podia ser que
aquell peixet estrany justament a punt se ser engolit pel que ell creia un
depredador es posés a reproduir-se. I a més, aquells éssers que va expulsar del
seu cos eren autèntiques rèpliques de l’animaló. Però no es bellugaven. Eren
com si foren ninotets iguals a ell. Quina cosa més estranya!
En aquell moment mon pare es quedà
mirant-me i callà.
Al cap d’uns instants reprengué el relat i
sentencià: “Jo crec que aquell insòlit peixet el que estava fent era
defensar-se. Estava reproduint animalets exactament iguals a ell perquè es veia
seriosament en perill, per a confondre a l’enemic. De tal manera que el
depredador, en compte de mossegar-lo a ell, mossegaria a alguna d’aquelles
figures semblants a ell... i així escaparia d’una mort segura.”
