La trilogía completa

miércoles, 22 de marzo de 2017

L'enigmàtic peixet


 Resultat d'imatges de l'enigmàtic peixet
Mon pare, tret dels dissabtes i diumenges, es passava tot el matí i part de la vesprada a la mar. La jornada començava a les sis de la matinada quan eixien del port i finalitzava vora les sis de la tarda. A aquestes hores aplegava a casa.
Quan entrava a casa, deixava el saquet de la morralla a la pica i es rentava. A mi m’agradava l’oloreta a peix fresc que feia la cuina. I m’agradava mirar els peixos. Jo coneixia el nom de gairebé tots els peixos que mon pare duia normalment. Però de vegades n’hi havia alguns que eren estranys per a mi. Sort que mon pare els coneixia tots i m’ho ensenyava. Però un dia, en preguntar-li el nom d’un rar cranc xicotet que per casualitat havia anat a parar al saquet de la morralla, em digué que no en sabia el nom de aquella mena de cranquet. I aleshores, tot agafant un posar seriós, i amb un mig somriure que denotava una clara complaença, m’assegurà que ell no en coneixia ni de bon tros tots els peixos de la mar. I a continuació, per il·lustrar allò que havia dit, es posà a contar-me la següent història:
Un dia de molt bon temps, allà a començament dels anys seixanta, la Dolores anava corrent bou pel planasso. La calma dominava les blaves i clares aigües del Grau. La barqueta amb prou feina cabotejava sobre la mar. Serien les deu del matí. El sol, lliure de núvols, enlluernava els ulls i donava llum i color a totes les coses de la mar. Mon pare, tot esperant que mon tio Antonio “El Cabut” ordenés que s’iniciaren les tasques de xorrar, s’havia recolzat a proa i mirava la mar. Allà lluny s’apreciava la presència d’un grupet de dofins que saltaven amb soltesa i despreocupació. Un poc més enllà s’endevinaven un grapat de volanderes gavines que potser estigueren a l’aguait de veure si xorràvem ben prompte. El vent i les ones callaven. El motor de la barca, del qual mon pare n’era el responsable, amb el seu rítmic i avorrit “taf-taf,taf-taf,taf,taf”, era l’únic soroll que es podia sentir a coberta. I mon pare, com hipnotitzat per la tranquil·litat del moment, mirava l’exigu “gallo” sense gairebé escuma que feia la quilla. Com que la roda de proa era molt curta, si fa no fa de poc més de tres metres d’alçada, la mar es veia nítida i propera. Tant, que es podien veure claríssimament les bombolles d’aigua en què es convertia la mar en acariciar la quilla de la Dolores.
I en eixes, mon pare que veu uns metres més endavant de la Dolores un estrany animaló d’una grandària semblant a un dit d’una persona. Pareixia una mosca gran. Amb les seues potes y les seues ales. Nadava damunt de la superfície de la mar amb dificultat. Tant és així, que la lenta marxa de la Dolores li anava guanyant camí. Cada vegada la quilla de la barca era més a prop d’aquell enigmàtic ésser marí que mon pare mai havia vist abans. I mon pare no podia deixar de mirar aquell singular habitant de les mars castellonenques que, a la desesperada, brandava les seues potes i les seues ales a tota marxa per escapolir-se’n del monstruós animal que per a ell era la Dolores. Però la Dolores era més ràpida que ell. I a poc a poc l’anava copsant. Va haver un moment que ja només era a mig metre escàs de la roda de la Dolores. Mon pare, tot abocat sobre la proa de la barca, posà tota la seua cura en veure com acabava tot allò. I acabà de la següent i sorprenent manera: Quan l’animaló era a poc menys d’un pam de distància de la quilla, pel seu darrere va començar a expel·lir una sèrie d’emulsions fins a un número de quatre o cinc, que de seguida prengueren forma i que resultaren ser animals exactament iguals en figura i grandària que l’animaló que ho havia expulsat pel seu darrere. La barca entropessà amb alguns d’aquells rars espècimens. La resta es van anar perdent de vista per la popa i es van salvar de la mort segura que suposava ser atrapat per la lluenta fusta de la roda de la Dolores.
Mon pare es quedà pensant. No podia ser que aquell peixet estrany justament a punt se ser engolit pel que ell creia un depredador es posés a reproduir-se. I a més, aquells éssers que va expulsar del seu cos eren autèntiques rèpliques de l’animaló. Però no es bellugaven. Eren com si foren ninotets iguals a ell.  Quina cosa més estranya!
En aquell moment mon pare es quedà mirant-me i callà.
Al cap d’uns instants reprengué el relat i sentencià: “Jo crec que aquell insòlit peixet el que estava fent era defensar-se. Estava reproduint animalets exactament iguals a ell perquè es veia seriosament en perill, per a confondre a l’enemic. De tal manera que el depredador, en compte de mossegar-lo a ell, mossegaria a alguna d’aquelles figures semblants a ell... i així escaparia d’una mort segura.”